Els països existeixen de debò?

A finals dels vuitanta vaig fer d’intèrpret a un congrés internacional de l’Associació Internacional de Treballadors a Bordeus. Mentre traduïa (tan bé com podia, ja que el meu castellà en aquella època era francament defectuós) les ponències dels delegats espanyols i llatinoamericans a l’anglès, no em vaig poder estar de fixar-me en un parell de detalls si més no curiosos.

Per començar, tot i que l’AIT i l’anarcosindicalisme en general sempre havia abominat de qualsevol mena de nacionalisme, tot defensant la coneguda teoria segons la qual els treballadors no tenen país i que són, abans de tot, ciutadans del món, tots els delegats enviats a Burdeus s’agrupaven ordenadament segons la seva nació d’origen. Així mateix, hi havia delegats italians, búlgars, japonesos, espanyols etcètera, tots classificats segons els estats que els havien vist néixer.

Que estrany, vaig pensar, que és precisament una organització anarquista que mostra tant de respecte
per les fronteres marcades pels governs estatals. Al cap i a la fi, hi havia alternatives possibles: els delegats haurien pogut venir en representació d’uns espais geogràfics no-estatals (Àsia, Àfrica etc.), per exemple. Però no. Al congrés de l’AIT, de fet, només faltava que portessin els seus passaports a la boca.

Amb una excepció. Tot i que ja hi havia delegats britànics presents, ningú va trobar estrany que precisament en aquell congrés es reconegués oficialment l’existència d’una secció nova de l’AIT: la de l’Irlanda del Nord.

Vaig pensar, un moment, segons el pensament anarco-sindicalista tal com jo el coneixia, això és donar suport al nacionalisme en estat pur: l’Irlanda del Nord pertany oficialment al Regne Unit, i la minoria nord-irlandesa que considera, al contrari, que l’Ulster pertany a Irlanda i prou és una minoria declaradament nacionalista. I vet aquí que els anarco-sindicalistes del món li donen la raó. Però, vaig pensar, si donen la raó a aquesta minoria que defensa l’existència d’una entitat nacional encara no ratificada per cap estat, perquè no ho fan en el cas d’altres minories? Per què els delegats espanyols no demanen la creació de delegacions independents catalanes i basques? O els delegats francesos, la creació d’una delegació corsa, per exemple? O els japonesos, d’una del poble ainu, tan durament reprimit des de Tòquio?

De fet, vaig pensar, els casos de Catalunya i Euskadi, sobretot, criden al cel per ser reconeguts per l’AIT. Per començar, les seves cultures, territoris i idiomes són transfronterers: la seva mateixa existència és un desafiament de l’arbitrarietat de les fronteres estatals, en mostra l’absurditat. Però, és clar, reconèixer la seva existència (o la de qualsevol altre país sense estatus jurídic) posa els anarquistes en general en una situació incòmoda, els col•loca en un atzucac ideològic del qual, aparentment, no hi ha cap sortida possible.

O bé, una de dues coses, o caixa o faixa: o bé decidim que els països i les nacions són invents al servei dels poders fàctics, que no corresponen a cap realitat científica, o que són ficcions sentimentals tan irracionals com qualsevol religió. En aquest cas, comportem-nos amb coherència. Deixem de parlar de tots els països i nacions. Per exemple, que el nom d’Espanya sigui tan abominat, en tant que referència nacional, que el nom de Catalunya, pels anarquistes castellanoparlants de la península ibèrica. I que el mateix passi a totes les zones del planeta amb presència anarco-sindicalista. Que inventem, doncs, una nova xarxa de referències per descriure els llocs on vivim i treballem. Cosa que significaria, per cert, posar-
nos completament fora dels marcs de referència habituals de la immensa majoria de la població mundial.

O bé, admetem que els països existeixen, d’una punyetera vegada.

I si admetem que existeixen, provem d’esbrinar què són, exactament. Qui té més raó, per exemple: un català del carrer que diu que Catalunya és una nació o un país perquè així ho sent, o un madrileny del govern central que diu que és una regió perquè així ho diu la llei? A qui li donaran la raó, els anarquistes? Què tenen a dir sobre el tema, els de la CNT, per exemple? Donen suport a l’estat, o donen suport al ciutadà ras que se sent més català que espanyol?

L’estat sí que sap a qui ha de donar suport. Entrevistat fa poc al Canal 33, un vell militar que havia assistit als judicis de l’anarco-sindicalista Joan Peiró i del president català Lluís Companys, a l’època de la postguerra, va admetre que el judici contra Peiró havia estat una farsa i que no l’haurien d’haver executat. Preguntat per si això també fos el cas amb Companys, el militar va etzibar que no, que no, que al Companys se li havia de matar ja que, i cito, era ‘antiespañol’.

Millor anarquista que català, doncs, segons els militars feixistes. N’hi ha prou amb aquest exemple, dic jo, perquè els anarquistes que exerceixen a zones nacionalment ambigües com Catalunya o Euskadi reflecteixin si l’actitud simplista que han mantingut fins a la data – ‘no som nacionalistes ni d’una cosa ni de l’altra’ – potser no és res més que una excusa per no abordar tota la qüestió, tan complicada i tan important, arreu del món, de les identitats, culturals, lingüístiques, geogràfiques i – diguem-ho, per políticament incorrecta que sigui – nacionals.

Podria continuar durant unes quantes pàgines més, però no tinc temps, ja que s’acosten les vacances de setmana santa i he viatjar de Catalunya (un país fictici segons l’AIT) a Holanda (un país real, segons la mateixa organització). I trobaré, un cop més, quan explico als holandesos que no tinc la sensació de viure a Espanya, sinó que tinc la sensació real de viure a un país dit Catalunya, que seran sempre els holandesos
més conservadors, més estrets de mires, que em diran que això de Catalunya és una ximpleria i així s’alinearan, inconscientment, amb els anarcosindicalistes del món.

Matthew Tree, escriptor.