Pàtria i nacionalitat

L’Estat no és la pàtria; és l’abstracció, la ficció metafísica, mística, política i jurídica de la pàtria. La gent senzilla de tots els països estima profundament a la seva pàtria; però aquest és un amor natural i real. El patriotisme del poble no és només una idea, és un fet; però el patriotisme polític, l’amor a l’Estat, no és l’expressió fidel d’aquest fet: és una expressió distorsionada per mitjà d’una falsa abstracció, sempre en benefici d’una minoria explotadora. La pàtria i la nacionalitat són, com la individualitat, fets naturals i socials, fisiològics i històrics al mateix temps; cap d’ells és un principi. Només pot considerar-se com un principi humà allò que és universal i comú a tots els homes; la nacionalitat separa als homes i, per tant, no és un principi. Un principi és el respecte que cadascú deu tenir pels fets naturals, reals o socials. La nacionalitat, com la individualitat, és un d’aquests fets ; i per això devem respectar-la. Violar-la seriosa cometre un crim; i, parlant el llenguatge de Mazzini, es converteix al principi sagrat cada vegada que
és amenaçada i violada. Per això em sento sempre i sincerament el patriota de totes les pàtries oprimides.

L’essència de la nacionalitat.
Una pàtria representa el dret inqüestionable i sagrat de cada home, de cada grup humà, associació, comuna, regió i nació a viure, sentir, pensar, desitjar i actuar a la seva pròpia manera; i aquesta manera
de viure i de sentir és sempre el resultat indiscutible d’un llarg desenvolupament històric. Per tant, ens
inclinem davant la tradició i la història; o, més aviat, les reconeixem, i no perquè se’ns presentin com
barreres abstractes aixecades, metafísica, jurídica i políticament, per intèrprets instruïts i professors del passat, sinó només perquè s’han incorporat de fet a la carn i a la sang, als pensaments reals i a la voluntat de les poblacions. Se’ns diu que tal o com regió – el cantó de Tesino [a Suïssa], per exemple -pertany evidentment a la família italiana: el seu llenguatge, els seus costums i les seves restants característiques són idèntics als de la població de Llombardía i, en conseqüència, deuria passar a formar part de l’Estat italià unificat. Creiem que es tracta d’una conclusió radicalment falsa. Si existís realment una identitat substancial entre el cantó de Tesino i Llombardía, no hi ha dubte alguna que Tesino, s’uniria espontàniament a Llombardía. Si no és així, si no es sent el més lleu desig de fer- ho, això demostra simplement que la Història real -a vigent de generació en generació en la vida real del poble del cantó de Tesino, i responsable de la seva disposició contrària a la unió amb Llombardía – és alguna cosa completament distinta de la història escrita en els llibres. Per altra banda, deu assenyalar-se que la història real dels individus i els pobles no només procedeix pel desenvolupament positiu, sinó, molt sovint, per la negació del passat i per la rebel·lió contra ell; i que aquest és el dret de la vida, l’inalienable dret de la pressent generació, la garantia de la seva llibertat.

La nacionalitat i la solidaritat universal.
No hi ha res mes absurd i al mateix temps més nociu i mortífer per al poble, que erigir el principi fictici de la nacionalitat com a ideal de totes les aspiracions populars. El nacionalisme no és un principi humà universal. És un fet històric i local que, com tots els fets reals i inofensius, té dret a exigir general acceptació. Cada poble, i fins a la més petita unitat ètnica o tradicional, té el seu propi caràcter, la seva específica manera d’existència, la seva pròpia manera de parlar, de sentir, de pensar i d’actuar; i aquesta idiosincràsia constitueix l’essència de la nacionalitat, resultat de tota la vida històrica i suma total de les condicions vitals d’aquest poble. Cada poble, com cada persona, és involuntàriament el que és, i per això té un dret a ser ell mateix. En això consisteixen els cridats drets nacionals. Però si un poble o una persona existeix de fet d’una forma determinada, no se segueix d’això que un o una altra tinguin dret a elevar la nacionalitat, en un cas, i la individualitat en un altre com principis específics, ni que deguin passar-se la vida discutint sobre la qüestió. Per contra, com menys pensin en si mateixos i més imbuïts estiguin de valors humans universals, més es vitalitzen i carreguen de sentit tant la nacionalitat com la individualitat.

Patriotisme i justícia universal.
La dignitat de tota nació, com la de tot individu, deu consistir fonamentalment que cadascun accepti la plena responsabilitat dels seus actes, sense tractar de desplaçar-la a uns altres. No són molt estúpides totes aquestes lamentacions d’algú queixant-se amb llàgrimes als ulls de qui l’ha corromput i li ha posat en el mal camí? I el que és impropi en el cas d’aquest algú està certament fora de lloc en el cas d’una nació, el mateix sentiment del qual l’autoestima hauria d’excloure qualsevol intent de carregar a uns i altres amb la culpa dels seus propis errors.

Mijail Bakunin, filòsof