La Fàbrica: Vida a les fàbriques barcelonines del SXIX

Ens trobem a la segona meitat del S XIX. Barcelona bull d’activitat. Cada cop el nombre de fàbriques que ocupen el ja dens espai de la ciutat és major. Es tracta d’espais insalubres. Les més grans, generalment les que ocupen els municipis del voltant de la ciutat, com Sants o Gràcia han estat construïdes i pensades com a fàbriques. Les que es troben a l’interior en molts casos són a espais adaptats, com a antics convents, i la llum acostuma a esser escassa. Es tracta de llocs atapeïts on treballa molta gent, sense ventilació i amb un soroll ensordidor, doncs les màquines són constantment enceses.

Els obrers eren ja en aquells moments la gran part de la població. A les fàbriques, la majoria tèxtils,
la dona portava a terme una gran part del treball. També els nens, a partir dels 5 anys, tenien gran
importància doncs pel fet de ser més petits que els homes i les dones se’ls hi encarregaven feines
perilloses com introduir-se dintre de les màquines per solucionar problemes tècnics, tot és clar, sense
aturar la màquina, doncs això podia produir pèrdues econòmiques importants. Molts foren els que
moriren o patiren importants amputacions pels sistemes de corretges. Qui resultava lisiat a una fàbrica ja només podia dedicar-se a captar.

L’atur era molt elevat, així que conservar la feina, fos en les condicions que fos era molt important. Els obrers tenien sous i categories molt diferents segons les tasques que es desenvolupaven o segons d’altres criteris. Les dones cobraven menys que els homes i els nens encara cobraven menys. Els sous es pagaven un cop per setmana.

A partir dels anys 30 els obrers començaren a organitzar-se. A l’estat espanyol aquest moviment tindrà unes característiques especials, doncs gairebé sempre es mourà sota una forta repressió i la lluita inicial es centrarà en el propi fet de poder-se organitzar. En inici es van poder trobar associacions d’ajuda muta, per problemes que poguessin anar sorgint. Les principals protestes foren per les condicions de vida, la jornada laboral, els sous, etc, però sense presentar programes de canvis.

Un primer moviment que va tindre gran força fou el luddisme, que promulgava la destrucció de la màquina. Aquesta era vista com una enemiga de l’obrer, doncs reduïa el nombre de treballadors. A
Catalunya el luddisme va arribar a tindre tanta força que amb l’aparició de les Selfactines, un nou model de màquina filadora, es van produir importants revoltes i cremes de màquines, tantes que fins i tot les pròpies Selfactines es van arribar a prohibir.

Amb aquesta situació explosiva només calien espurnes com les que suposaven els consums o les lleves per tal que tot esclates en les conegudes bullangues. Els consums eren els impostos dels municipis sobre els menjars més habituals. Això era controlat als burots d’entrada a les ciutats, que encara eren emmurallades. Les lleves eren absolutament discriminatòries, doncs qui podia pagar els suficients diners o pagar a un substitut es podia lliurar de ser allistat, de forma que eren els obrers la carn que alimentava les guerres colonials dels burgesos.