Les garrofes i on s’hi cullen

És realment complex sintetitzar els sentiments, les motivacions humanes o les ideologies. Tal vegada hi ha qui creu que això és senzill quan disposes d’un corpus teòric reduït a la consigna, al dogma irrefutable que permeti estalviar l’exercici de llibertat primordial: el lliure pensament.

Aquest element creador, el pensament, té presència en totes i cadascuna de les activitats humanes, les defineix, estableix les línies bàsiques d’actuació personal o col•lectiva; el pensament basteix la nostra percepció del món, de la Història i de les relacions econòmiques que fonamenten les estructures socials.

La lliure elecció de l’objecte i el subjecte de la transformació social ens permet dibuixar amb claredat meridiana els agents que conflueixen en la lluita de classes i, malgrat condicionaments aliens, prendre’n partit per aquell col•lectiu del qual ens sentim part. El reduccionisme economicista és sempre excloent i, al meu entendre, antagònic de l’element definidor del pensament i l’acció llibertària: la capacitat de decisió.

La decisió estableix el vincle amb la col·lectivitat, ens autodeterminem en sentir-nos integrants de la classe treballadora, participem del procés d’emancipació social des de la nostra particularitat personal i, així, creem una xarxa d’afinitats, de solidaritat, que permet la vinculació al projecte col•lectiu. En el cas que ens ocupa parlem de la defensa, promoció i conquesta de nous drets socials per al conjunt de la classe treballadora.

Actualment, quan el capitalisme salvatge rep el nom de neoliberalisme econòmic, articular respostes col•lectives passa indefectiblement per dotar de capacitat de decisió els i les treballadores. Que l’anàlisi global d’aquest fenomen global consideri com a element bàsic de l’estructuració del discurs i els elements de resposta a la persona.

L’actual distribució internacional de treball estableix fronteres econòmiques que depassen les línies acolorides dels mapes. El països exclosos de la capacitat de decisió esdevenen bosses de treballadors i treballadores que no disposen de capacitat reguladora de les relacions laborals. Milers de milions de persones excloses dels àmbits de decisió on es dibuixen i impulsen modalitats contractuals, salaris, capacitats de supervivència, models de desenvolupament que consideren el medi natural com a valor de canvi, la disponibilitat o no d’aigua potable i relacions de neocolonialisme entre les diverses nacions del planeta.

En el bocí de món al qual hem tingut la sort o desgràcia de néixer, l’encert o desencert de decidir d’anar-hi a viure, l’esquema es reprodueix a menor escala però mantenint els elements dialèctics bàsics: asimetria en les condicions de vida, manca d’un repartiment equitatiu de la riquesa i els recursos i, un cop més, manca de capacitat de decisió per part de les persones menys afavorides per aquest sistema econòmic i polític fagocitador de vides i cultures, d’espècies i nacions.

Si em permeteu posar nom al nostre bocinet de món em referiré a ell com a Països Catalans i als connacionals com a catalans i catalanes.

Els i les catalanes en sabem molt de conjugar lluita
pels drets nacionals i personals. Tenim bagatge
en la lluita per a transformar l’escenari econòmic
i dotar la classe treballadora de capacitat de decisió.
De vegades l’hem encertada de ple; d’altres, però,
hem comès errades descomunals que ens han de
servir d’element d’anàlisi per a mirar endavant i
construir un discurs propi aglutinador, generador
d’esperances i capaç de dotar aquest poble i les
persones que el componem d’elements de
transformació social i nacional.

Un dels elements que s’ha demostrat útil per a la transformació social a casa nostra ha estat el sindicalisme. Defugint d’elucubracions trentistes, podem afirmar que el sindicalisme ha estat el model
de participació popular més reeixit a aquest país. La capacitat generadora del sindicalisme ha estat, al meu entendre, producte de la possibilitat d’establir la lliure adhesió a la classe treballadora com a comú denominador de la col·lectivitat i les lluites socials.

Aquest comú denominador defineix les persones pel que fan, per la seva voluntat activa de participació i no pas pel lloc d’origen o la destinació. Redueix l’equació a la màxima simplicitat i permet copsar amb claredat el nostre lloc al món: Classe treballadora i Països Catalans. Com et busques les garrofes i on les
hi cerques, se us acut alguna manera més senzilla de definit una col·lectivitat?

Davant de nous processos migratoris com l’actual el món del treball és bàsic per a permetre les persones nouvingudes afrontar el repte d’un nou procés de socialització, lluny dels seus orígens, colpejats per la incertesa. Així mateix ens és necessari a nosaltres entendre i comprendre els nostres nous connacionals,
establir lligams que parteixin de l’equació abans referida. garrofes i on les hi cerques.

En aquest sentit un dels grans reptes del sindicalisme és aconseguir la regulació de les relacions laborals de les persones nouvingudes ja que sense drets no es poden establir deures. Ambdós elements són indissociables per a establir codis de convivència, sia tàcita o explícitament.

Un altre aspecte imprescindible a considerar és l’establiment d’un Marc Català de Relacions Laborals que defineixi un escenari on aplicar els espais econòmics i de decisió catalans. Arribar a aquest estadi és bàsic per a impulsar mesures de protecció social que permetin a la classe treballadora d’aquest país esdevenir
objecte i subjecte dels canvis socials que reclamem i la redefinició de les relacions que manté el nostre país amb Paris i Madrid.

Les metodologies de lluita concretes s’han d’establir en funció a les conjuntures socials i polítiques – negociació col•lectiva, vaga, conciliació…- però sense perdre de vista l’objectiu estratègic, l’alliberament nacional i social del nostre país, tot estructurant les tàctiques des de la participació col•lectiva per a aplicar-les des dels diversos àmbits de treball.

Per cloure aquesta aportació em permeto fer-ho amb paraules d’algú que de sindicalisme en sabia molt més que jo:

I us puc assegurar que aquests reaccionaris que
s’autoanomenen catalanistes, el que més temen
es el redreçament nacional de Catalunya, en el cas
que Catalunya no els restés sotmesa. I com que
saben que Catalunya no es un poble mesell, ni tan
sols intenten deslligar la política catalana de
l’espanyola.
En canvi nosaltres, els treballadors, com sigui que
amb una Catalunya independent no hi perdríem
res, ans al contrari, hi guanyaríem molt. La
independència de la nostra terra no ens fa por.
Estigueu segurs, amics madrilenys que m’escolteu,
que si es parlés seriosament d’independitzar
Catalunya de l’Estat espanyol, els primers i potser
els únics que s’oposarien a la llibertat nacional de
Catalunya, foren els capitalistes de la Lliga
Regionalista i del Fomento del Trabajo Nacional.”

Salvador Seguí a l’Ateneo de Trabajores de Madrid.

Antoni Alarcon, sindicalista